eebcn@eebcn.net - 93 453 16 33

APRÈN A FRACASSAR.

APRÈN A FRACASSAR.

El títol d’aquest article sembla poc encoratjador, però Paco Vallejo ens diu en ell coses molt interessants.

Si les vols compartir… llegeix l’article.

Vaig llegir una entrevista que li feien a Francisco “Paco” Vallejo, en un mitjà digital i subratllava de manera contundent, el drama que moltes vegades suposa per a un jugador enfrontar-se a la derrota.

El jugador d’escacs no té companys, ni hi ha un àrbitre a qui donar les culpes. Ell és l’únic responsable del que succeeix en el tauler i després de 4 o 5 hores de joc, i d’enorme tensió nerviosa un únic error és suficient per perdre la partida.

Algú pot imaginar un partit de futbol, o de bàsquet, en el qual només per no ser capaç de controlar un regat del rival el partit finalitzi? Doncs una cosa molt semblant és el que passa en els escacs.

He conegut jugadors que han decidit deixar de jugar per la seva incapacitat d’enfrontar-se a aquest tipus de derrota. Fins a arribar a controlar-lo, jo mateix  (Paco Vallejo) vaig passar setmanes castigam-me pels errors. Fins i tot al dia d’avui, puc recordar intel·lectualment errors de fa molts anys, i el que és pitjor, recordar emocionalment aquests moments.

A l’escola o a la Universitat no hi ha una classe anomenada “Classe de fracàs”. Probablement tots haguérem necessitat aquesta classe, però com he afirmat mai va existir aquesta classe. Els escacs ens ofereix algunes “píldoras” que, amb el pas el temps i un bon nivell d’abstracció, ens van introduint en el món del fracàs. Ara bé, què pot ensenyar-nos els escacs davant dels nostres fracassos en qualsevol altra faceta de la nostra vida?

Com sent un ratpenat? La pregunta del filòsof Thomas Nagel és una pregunta difícil de respondre i fins difícil de formular. Ve a col·lació perquè, com a punt de partida, em qüestionaria com pensa un Gran Mestre per intentar arribar a la conclusió de com gestiona la derrota. Tot i que no podem sentir l’experiència d’un GM, ni podem ficar-nos en la ment de Kasparov, ni la nostra pròpia individualitat ens facilita sempre les eines per comprendre íntegrament a un altre, sí que he pogut observar alguns elements nuclears:

• El bon jugador/a d’escacs s’ha “auto-refuta”.

Quan pren una decisió en el tauler no l’afirma com una bona jugada, i molt menys com la millor jugada sinó com una jugada possible i vàlida, i que segurament tingui una bona resposta per part del rival. Des d’aquesta posició existencial el jugador/a ja accepta intrínsecament un probable error tot i estar fent tot el possible per evitar-ho.

• El bon jugador/ a és necessàriament humil. Quan un parla amb els millors jugadors/es i els proposa un problema en el tauler, poques vegades contesten de manera contundent. Aquest respecte per la complexitat del joc també ajuda a l’hora d’afrontar la derrota. Per tant, si jugues i ho fas tractant de ser humil i acceptant a priori la dificultat del repte, serà molt menys dolorós integrar la no consecució de l’objectiu.

• El bon jugador/a davant la derrota no es queda només en el fracàs. Deia Kyle Rote Jr: “No tinc dubtes que hi ha moltes formes de ser un guanyador, però en realitat, hi ha només una manera de ser un perdedor, i aquesta és fracassar i no veure més enllà del fracàs”. Revisa el que ha succeït i com diu John Maxwell “ja que et vas a caure, al menys recull alguna cosa”. No té per què ser un exercici acadèmic, queda’t a sols amb el que ha passat, què va produir l’error? Què pots fer per evitar-ho en un futur?

Un bon jugador/a es responsabilitza dels seus errors. Espera del futur que seguirà fracassant però no se sent limitat pels errors del passat. Persevera. Entén que ha d’aprendre lliçons i que aquestes lliçons es repeteixen fins que s’aprenen.

Finalment, m’agradaria acabar amb unes paraules de l’excampió del món Gary Kaspàrov quan li van preguntar pel seu etern rival – Anatoly Karpov -. No oblidem que el duel entre Kaspàrov i Kàrpov, seguit en els anys vuitanta per milions de persones a tot el planeta, no només es va reflectir en els taulers. Cadascun era símbol d’una manera d’entendre la vida i el món.

Karpov era el símbol de l’ideal soviètic: comunista, membre de parlament soviètic i president de Fons Soviètic per la Pau; mentre que Kaspàrov era el fill del canvi, que hauria de transformar la societat soviètica fins fer-la desaparèixer. Doncs bé, davant aquesta pregunta Kaspàrov va contestar “gràcies a ell vaig aconseguir millorar”.

Noticia següent Simultànias pels socis. 2a sessió amb Gustavo Magallanes
Noticia Anterior Ha començat la Lliga Catalana 2020 pels nostres equips A i B

0 Comments

No Comments Yet!

You can be first to comment this post!

Leave a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person. Required fields marked as *

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies